Portes obertes, ferrocarrils com llaunes de sardines

Avui ha estat el tercer dia de les jornades de portes obertes de la Universitat Autònoma de Barcelona. Em sembla molt bé que les facin quan la majoria de gent ha acabat els exàmens i, realment, hi ha una afluència menor d'estudiants. No obstant, n'hi ha d'altres que sí que hi seguim anant regularment (per exemple, els estudiants de Màster). Han estat tres dies de facultats plenes, bars plens i... bé, campus ple en general d'hormones amb potes que no sabien ben bé què volien fer amb les seves vides (no els hi canvio el lloc per res del món).

Tot això ha estat molt maco i tot el que vulgueu, però anar amb transport públic ha estat un malson amb totes les lletres. Cada dia els ferrocarrils s'omplien de masses d'adolescents nerviosos i professors que intentaven controlar la situació. Cal que les xerrades siguin a la mateixa hora que la gent entra a classe? I si ho escalonem una mica tot plegat i així evitem el pollastre que s'ha muntat? En fi, ja ho diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits.

Sort que demà, teòricament, tot torna a la normalitat i no ens haurem de robar l'aire a respirar durant més de mitja hora...

Cas Contador... VERGONYA!

Fa mesos i mesos que no escric res, però suposo que fins avui no m'ha vingut la inspiració ni la motivació. Si és que, si no es troben totes dues és bastant difícil posar-s'hi...

Doncs bé, tot ha vingut arran de la resolució del cas de presumpte dopatge del ciclista Alberto Contador. Per fer-ne 5 cèntims, s'estava barallant la seva culpabilitat per dopatge amb clembuterol i, en cas de declarar-lo culpable, tot el que això implicaria. La cosa ha estat que avui ha sortit la resolució del cas on es deia que se'l suspenia de l'activitat durant dos anys per haver donat positiu en clembuterol. Però... SORPRESA! Resulta que els senyors de la UCI (Unió Ciclista Internacional) ja ho tenien tot perfectament redactat i només hi havia una petita franja amb punts suspensius al lloc on hi anaven els anys de sanció... feina feta no hi ha destorb? Redactes una resolució abans que aquesta surti? Declarem culpable a la gent abans que un jutge ho resolgui?

Bé, qui vulgui la mort del ciclisme, aquí té el primer pas. Tots sabem que és un esport duríssim en el qual un sol mal dia et pot tirar per terra una temporada de feina i que, per desgràcia, alguns dels qui el practiquen consumeixen substàncies dopants (tot i que no és precisament l'únic esport esquitxat pel dopatge). Però no cal ser tan carronyer ni ranci i tenir les sentències escrites abans d'hora, si us plau, fem les coses ben fetes i resolem els casos com toqui.

Com a ciclista aficionada em fa mal veure notícies sobre casos de dopatge, però l'actuació prematura i gandula de la UCI encara m'ha tirat més per terra.

Com dic en el títol... VERGONYA!

"Cadáveres exquisitos"

Llegint el llibre "Cadáveres exquisitos" on parla es parla d'autòpsies que donen resultats imperfectes i, per tant, on em dóna a entendre que hi ha cadàvers imperfectes he pensat: existeix el cadàver perfecte? Algun metge forense o patòleg ha pensat mai que té al davant una mort sublim i immillorable?

La reflexió sembla malaltissa i tot... però el títol del llibre convida a aquest tipus de reflexions, no?

Per cert, el llibre de moment és recomanable si us interessen detalls ni sòrdids ni excessivament morbosos de les morts de gent com Marilyn Monroe o Janis Joplin. Parla més de les circumstàncies que acompanyen aquestes morts al llarg dels anys que no pas de les morts en si.

Esclau de la llibertat

Es pot ser esclau de la pròpia llibertat? Sempre es diu que es vol ser lliure, tenir menys lligams, haver d'estar menys pendent de tot, poder fer el que hom vol, però... i el dia que sents que et manquen aquests lligams? I el dia que notes que tanta llibertat t'ofega? I el dia en que anheles una obligació?

Curiós sentir això... curiós... ofegat per la llibertat...

Llagostes i Star Wars

Com molts dissabtes a mig matí estava fent un repàs general a la premsa i, seguidament, mirant algun que altre apartat més a fons i quan he entrat a l'apartat de Ciència del Diari Ara he vist un títol que m'ha cridat l'atenció: "Les llagostes que miraven Star Wars" del blog Centpeus.

Aquí us deixo l'enllaç per poder-hi accedir, l'he trobat interessant i fins i tot surrealista, qui ho diria? A qui se li acudiria? A mi segurament no, almenys en una situació habitual no se m'acudiria.

Gaudiu-ne si teniu uns minuts!

http://ciencia.ara.cat/centpeus/2011/02/25/les-llagostes-que-miraven-star-wars/

Prejudicis

Avui tornava amb el metro cap a casa i he sentit una conversa curiosa, un senyor i una senyora parlaven dels prejudicis que té la gent. Discutien amb tota la calma del món si els "pijos de traje car" tenien més prejudicis sobre la resta de la gent o si és la "gent normal" qui en té més.

Això m'ha fet pensar una estona i crec que tots tenim, en major o menor quantitat, algun que altre prejudici. De fet, són els qui ens fan escollir entre les coses que desconeixem, la impressió a simple vista ens fa adquirir un prejudici sobre les coses. Si no en tinguéssim com seria tot plegat? Arribaria al caos? Qui sap...

Després de la meva escapada mental he intentat tornar a enganxar el fil de la conversa, però ja havien canviat de tema així que... he deixat d'escoltar; però m'he quedat amb les ganes de saber la conclusió que han tret.

Plou... i l'aigua mulla

Plou, no hi ha millor paraula per resumir el dia d'avui. Gotes d'aigua cauen sense parar del cel i ho van inundant tot, primer mullant el terra i finalment creant bassals immensos que t'obliguen a fer volta si no vols acabar amb l'aigua fins als turmells. A més a més, no només plovia, sinó que bufava un vent suau que feia que la pluja caigués decantada convertint el paraigua en un estri totalment inútil (perquè acabaves xop de totes maneres). No obstant, aquest vent suau que t'anava fent calar la humitat dins del cos fins arribar als ossos, de tant en tant es convertia en una ràfega violenta de vent i... ja ho tenim! El paraigua girat, la impotència que se sent cada vegada que passa això i... sí, et passa quan tens més gent al teu voltant.

Bàsicament, un dia de pluja com qualsevol altre.

Això sí, el remei és ben clar: una bona tassa d'alguna cosa calentona!