Instantànies del temps

"Cadáveres exquisitos"

2011-03-10T21:13:00.002+01:00

Llegint el llibre "Cadáveres exquisitos" on parla es parla d'autòpsies que donen resultats imperfectes i, per tant, on em dóna a entendre que hi ha cadàvers imperfectes he pensat: existeix el cadàver perfecte? Algun metge forense o patòleg ha pensat mai que té al davant una mort sublim i immillorable?

La reflexió sembla malaltissa i tot... però el títol del llibre convida a aquest tipus de reflexions, no?

Per cert, el llibre de moment és recomanable si us interessen detalls ni sòrdids ni excessivament morbosos de les morts de gent com Marilyn Monroe o Janis Joplin. Parla més de les circumstàncies que acompanyen aquestes morts al llarg dels anys que no pas de les morts en si.

Esclau de la llibertat

2011-03-07T20:21:00.002+01:00

Es pot ser esclau de la pròpia llibertat? Sempre es diu que es vol ser lliure, tenir menys lligams, haver d'estar menys pendent de tot, poder fer el que hom vol, però... i el dia que sents que et manquen aquests lligams? I el dia que notes que tanta llibertat t'ofega? I el dia en que anheles una obligació?

Curiós sentir això... curiós... ofegat per la llibertat...

Llagostes i Star Wars

2011-02-26T14:07:00.002+01:00

Com molts dissabtes a mig matí estava fent un repàs general a la premsa i, seguidament, mirant algun que altre apartat més a fons i quan he entrat a l'apartat de Ciència del Diari Ara he vist un títol que m'ha cridat l'atenció: "Les llagostes que miraven Star Wars" del blog Centpeus.

Aquí us deixo l'enllaç per poder-hi accedir, l'he trobat interessant i fins i tot surrealista, qui ho diria? A qui se li acudiria? A mi segurament no, almenys en una situació habitual no se m'acudiria.

Gaudiu-ne si teniu uns minuts!

http://ciencia.ara.cat/centpeus/2011/02/25/les-llagostes-que-miraven-star-wars/

Prejudicis

2011-02-22T22:16:00.002+01:00

Avui tornava amb el metro cap a casa i he sentit una conversa curiosa, un senyor i una senyora parlaven dels prejudicis que té la gent. Discutien amb tota la calma del món si els "pijos de traje car" tenien més prejudicis sobre la resta de la gent o si és la "gent normal" qui en té més.

Això m'ha fet pensar una estona i crec que tots tenim, en major o menor quantitat, algun que altre prejudici. De fet, són els qui ens fan escollir entre les coses que desconeixem, la impressió a simple vista ens fa adquirir un prejudici sobre les coses. Si no en tinguéssim com seria tot plegat? Arribaria al caos? Qui sap...

Després de la meva escapada mental he intentat tornar a enganxar el fil de la conversa, però ja havien canviat de tema així que... he deixat d'escoltar; però m'he quedat amb les ganes de saber la conclusió que han tret.

Plou... i l'aigua mulla

2011-02-17T18:00:00.003+01:00

Plou, no hi ha millor paraula per resumir el dia d'avui. Gotes d'aigua cauen sense parar del cel i ho van inundant tot, primer mullant el terra i finalment creant bassals immensos que t'obliguen a fer volta si no vols acabar amb l'aigua fins als turmells. A més a més, no només plovia, sinó que bufava un vent suau que feia que la pluja caigués decantada convertint el paraigua en un estri totalment inútil (perquè acabaves xop de totes maneres). No obstant, aquest vent suau que t'anava fent calar la humitat dins del cos fins arribar als ossos, de tant en tant es convertia en una ràfega violenta de vent i... ja ho tenim! El paraigua girat, la impotència que se sent cada vegada que passa això i... sí, et passa quan tens més gent al teu voltant.

Bàsicament, un dia de pluja com qualsevol altre.

Això sí, el remei és ben clar: una bona tassa d'alguna cosa calentona!

2011-02-16T21:12:00.002+01:00

Com diu una cançó:

"quan surt el sol, surt per tothom"

Potser no sempre el veiem brillar, però ell hi és ni que sigui amagat darrera d'una boira que no li deixa treure el nas o darrera d'un núvol juganer que li vol fer la guitza una estona. Seria tot un repte intentar buscar un raig de sol a cada dia, de fet... seria irònic no trobar un raig de sol al llarg de tot un dia, no?

Renovar-se o morir

2011-02-14T18:41:00.003+01:00

Fa dies que penso que potser hauria de tancar el blog perquè el tinc més que abandonat, no em pregunteu el motiu perquè ni tan sols jo el sé del cert, però les coses són com són.

No obstant, li donaré una oportunitat al tema i em donaré una oportunitat a mi mateixa perquè la veritat és que trobo a faltar escriure quatre ratlles i adonar-me que en algun racó hi ha un/a desconegut/da que les entén o que em fa una crítica constructiva que em dóna un cop de mà.

Així que... Sant Tornem-hi al blog!

Avui m'ha passat quelcom que m'ha semblat curiós, he anat per la zona d'Europa Fira (Barcelona) i en sortir he vist (d'entre els molts immensos edificis amb logotips també immensos) un edifici en construcció que semblava totalment forrat amb paper d'alumini, m'ha fet molta gràcia. De fet, m'ha semblat un bon acudit i tot: abans es feien les construccions amb formigó fort i ara amb tot el tema de la crisi les hem de fer amb paper d'alumini com si de l'embolcall d'un entrepà es tractés? La veritat és que feia mal als ulls la cosa i encara seguia pensant: si les cases fossin amb paper d'alumini... a l'estiu hi faria una calor infernal, no? Bé, és igual, la cosa m'ha fet pensar una estona i tenia ganes de compartir-ho.

See you soon,

_NuNs_

lliure sensació

2010-09-22T23:53:00.002+02:00

Sensacions... n'hi ha tantíssimes que a vegades ni tan sols sé com descriure les que sento. Però ara mateix m'ha vingut la sensació d'anar amb bicicleta a tota velocitat, els cabells voleiant al vent, les mans fermes controlant la direcció del manillar, el cul ben enganxat al seient i el cap ben alt per notar cada nota del vent, cada bri d'aire que es crea amb la velocitat que portes,... seria genial poder tancar els ulls i gaudir-la plenament, però si no mires el que hi ha davant la sensació pot esdevenir bastant desagradable.

Potser és la llibertat de baixar lliure i ràpidament amb la bicicleta el que m'agrada, però si ens deixéssim endur més sovint per sensacions com aquestes potser seríem capaços de somriure més sovint i de fer front a les dificultats amb més empenta.

I si no la coneixeu... proveu d'anar amb bicicleta ben ràpid, a ser possible per una baixada...

no té preu

Càlcul d'opcions

2010-09-06T23:04:00.002+02:00

Moltes vegades se'ns ofereixen diferents opcions i el més complicat és valorar-les totes correctament i, a partir d'aquí, decidir la més adequada.

Hi ha opcions que semblen més atractives al primer cop d'ull, però quan les explores una mica t'adones que no tenen cap mena de fonament, que són simplement una aparença.

D'altres opcions atrauen menys, semblen complicades i costa trobar-los-hi la gràcia, però aquestes moltes vegades resulten les millors opcions. Ens fan esforçar i ens obliguen a posar-hi més del que voldríem de la nostra part, però ens omplen realment.

Empassar-se les pors i agafar l'opció difícil o... seguir amb les pors i tirar per la via ràpida, fàcil i de resultats poc satisfactoris?

Qui sap...

les circumstàncies decidiran.

Moments guspira

2010-08-28T13:30:00.002+02:00

guspira

[s. XV; possiblement de espira2, amb influx de formes sinònimes dial. com gospilla, guespilla, de creació expressiva]

f 1 Espurna.

2 Centella.

3 ELECT Descàrrega brusca i transitòria, de curta durada, que es produeix entre dos conductors o dos elèctrodes suficientment pròxims, situats en un gas o a l'aire, i entre els quals existeix una elevada diferència de potencial.

Aquesta és la informació que he extret del diccionari, però hi ha moments que són una guspira. Són intensos, molt breus, et fan sentir viva, et fan vibrar, et fan sentir que val la pena estar al lloc on estàs amb la gent amb qui estàs. Els moments guspira (ja ho diu la mateixa definició) són l'equivalent a les guspires de foc, és que defineixen aquest foc; quan està encès, sense voler et mires les petites guspires que surten no ho pots evitar, són el que li donen la personalitat, el que el fan misteriós i alhora atraient.

Els moments guspira són el que et fan sentir viu, aquells instants inconnexos que recordes amb un somriure i que fan que una sensació agradable recorri tot el cos.

Sempre que sigui possible... deixa't endur per aquests moments guspira.

Tap mental

2010-06-12T12:46:00.002+02:00

Fa mesos i mesos que no escric res per aquí, no estava inspirada, no em venia de gust, no en tenia ganes, no tenia cap mena d'idea... ha estat com tenir un tap a les idees. Estaven allà amagades, sense fer soroll, obligant-me a pensar en la feina del dia a dia, en aquelles coses que creiem que són les importants, però que en realitat no ho són.
Fins que les idees han decidit aparèixer de nou, en forma de mal de cap permanent, recordant-me que em passo massa hores al dia davant d'una pantalla d'ordinador, recordant-me que potser hauria de desconnectar de la feina de tant en tant, recordant-me que hi ha alguna cosa més enllà de la formació... Fent-me veure que moltes vegades fas feina inútil, que no servirà de res i que ningú veurà ni valorarà.

Treballa tant com vulguis, que la feina és invisible i moltes vegades improductiva.

Però... que hi farem, sembla que això de pencar sense fruit se'm dóna bé; doncs continuaré així.

Curiositats

2010-01-26T12:20:00.005+01:00

Estic a la facultat buscant informació per un treball de biotecnologia i degut a les múltiples curiositats que estic trobant he decidit actualitzar el blog, la cosa s'ho mereix.

M'ha tocat buscar empreses que treballin amb animals transgènics i amb la resta d'integrants del grup hem topat amb una cabra modificada genèticament amb gens d'aranya que està pensada per a produir una mena de seda dura com l'acer a partir de la seva llet. És a dir, que a part de llet la cabra produeix un material filamentós que és fi com la seda i dur com l'acer el qual a sobre és biodegradable i es podria arribar a utilitzar en neurocirurgia o en cirurgia ocular.

Sembla tret d'alguna pel·lícula de ciència-ficció però... no, hi ha una empresa que ho té bastant manegat.

Futur?

2010-01-19T12:15:00.002+01:00

A mesura que s'atansa el final de la carrera em vaig fent preguntes del tipus: què farè? Treballar? Seguir estudiant? Any sabàtic? Màster? Curs a l'estranger? Doctorat? Dormir? i així fins a una infinitat de preguntes més.

Tot i escriure el text al matí, la reflexió va ser nocturna, estirada al llit i amb els ulls oberts com a plats fent "tele-techo". Són poques les ganes d'acabar degut a la feinada que se'm tira a sobre, la societat em diu que m'he d'espavilar, m'he de seguir formant o he de començar a treballar per a obtenir un sou que em permeti viure. Però clar, cal tenir en compte que potser necessito un cotxe (cosa que cal pagar) i que segurament he de pagar el lloguer d'una vivenda i clar, s'hauria de menjar cada dia i... hauria de fer alguna cosa amb la meva vida social i personal...
mil i una coses que s'amunteguen i s'acaben convertint en una muntanya, i jo no sóc més que una simple excursionista que tot just se l'ha mirat. Un repte? I ben gran que és...

sembla que no hi ha més remei que tirar endavant, jo puc, i sinó, ho aconseguiré igualment.

Streets of Philadelphia

2010-01-13T23:16:00.003+01:00

És una cançó que m'encanta i que aquests dies m'envolta, no sé perquè però la tinc al cap tota l'estona, sembla que faci conjunt amb aquest clima estrany (malgrat les estones de sol radiant que hi ha a Barcelona city).

El senyor Springsteen em transmet el que molts d'altres no aconsegueixen i no sé què en pensareu vosaltres, però us deixo l'enllaç per a que ho pogueu gaudir també.

http://www.youtube.com/watch?v=uTeBFmWsLIg

Al mal temps, bona cara. I al bon temps? Doncs el mateix

2010-01-10T13:11:00.003+01:00

Degut al meu aïllament a Barcelona City he hagut de fer ús de la imaginació per no avorrir-me en excés; cal tenir en compte que vaig fer tots els exàmens abans de les vacances de Nadal i que només he fet tres hores de classe, per tant, no he tingut massa feina.

Una primera solució ha estat treure l'escombra i el drap de la pols i fer dissabte al pis, però clar, això motiva durant una estona limitada i al final te'n canses i dius: demà continuo amb el que queda.

Una segona solució, i aquest cop més interessant, ha estat sortir a passejar sense rumb, encara que inconscientment comences a fer les rutes que ja coneixes i acabes passant més de dues hores passejant per Barcelona, jugant a esquivar la gent, jugant a adelantar a aquell individu desconegut, procurant arribar a tots els semàfors en verd (impossible), ...

Conclusió, no ha estat un cap de setmana apoteòsic, però encara s'ha mig salvat.

PD: diuen que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma; doncs bé, jo no he anat a la neu, però la neu no ha vingut a mi així que... la frase aquesta no funciona.

Neu, per què no m'estimes?

2010-01-08T21:01:00.002+01:00

Estic mirant el telenotícies i hi veig el meu poble cobert de neu (fins a mig metre), amb prou feines puc identificar els bancs dels carrers, i les papereres pràcticament han desaparegut. Jo hi hauria de ser, hauria de poder estar al meu poble gaudint de la neu i donant un cop de mà a netejar els carrers. Però estic tancada a Barcelona ja que degut a les complicacions de transport, no he pogut anar al poble. Ja és la segona vegada que em passa això aquest any, per tant, encara no he pogut veure com cau un trist floc de neu...

Serà qüestió d'omplir-me d'activitats per a no passar un cap de setmana excessivament avorrit a la gran ciutat...

adéu neu...

El gran ajuda el petit

2009-12-29T13:55:00.003+01:00

Demanar ajuda és quelcom difícil, sobretot si no tens ni idea de com es fa. A vegades som com nadons que no sabem expressar què necessitem i a les oïdes dels altres sonem com un plany indesxifrable, intenten fer el que consideren correcte, però no sempre ho encerten i el plany no s'atura. Però rebre una mà que t'ofereix ajuda sempre s'agraeix, et dóna una esperança, una raó per continuar endavant.

És per això que considero que és tant important saber oferir ajuda com saber-la demanar, ser capaç de dir: jo sol no puc.

Donar i rebre un cop demà, així de simple.

Tic tac

2009-11-18T20:39:00.003+01:00

Temps era temps...

tenia temps.

Troba'l ara! (si pots)

Xàfec

2009-10-22T20:06:00.002+02:00

Plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou, plou,...

... i la pluja s'ho emporta tot...

tot?

No, resten les coses importants.

Mèrit, molt de mèrit

2009-10-14T17:08:00.002+02:00

Aquest cap de setmana es van disputar al velòdrom d'Horta els campionats de Catalunya de pista (ciclisme) i el diari Segre publica avui la notícia que 3 ciclistes lleidatans van sumar fins a 5 medalles entre totes.

http://www.segre.com/index.php?id=668&no_cache=1&tx_ttnews[tt_news]=52149&tx_ttnews[backPid]=241&cHash=d6b561112a

El velòdrom d'Horta gaudeix d'unes molt bones condicions per a l'entrenament i la competició en pista, de fet, s'hi va celebrar la passada Copa d'Europa de pista; en canvi, si fem un cop d'ull al velòdrom de Lleida on s'entrenen aquests ciclistes... bé, costa i tot de creure que és un velòdrom pensat per a entrenar futurs possibles professionals. Està mal fet, poc inclinat respecte molts d'altres, amb esquerdes, bonys i disposa d'un material per als esportistes en un estat més que lamentable.

Està molt bé que els diaris parlin dels mèrits dels esportistes, però cal que s'hagin de preparar en condicions precàries? Cal permetre que els qui mouen els fils en aquest camp mantinguin els ulls clucs i ni tan sols es preocupin per l'estat de les instal·lacions on s'entrena?

Mèrit, molt de mèrit té el que han aconseguit aquests joves esportistes i des d'aquí els dono les meves més sinceres felicitacions. Felicitats!

Determinació

2009-09-17T17:28:00.003+02:00

Aguantar-se dèbilment a un suport, però el suport també és dèbil.

A la mínima bufada d'aire el suport pot caure, o et pots desenganxar sense voler-ho.

Com el caragol que s'aferra a la tija seca, nosaltres ens aferrem als nostres somnis.

Dèbils o forts?

Només nosaltres ho podem decidir.

Sona el Boss

2009-09-12T15:23:00.004+02:00

per a canviar una mica us deixo amb una cançó que m'encanta, bé, en podria haver escollit alguna altra del Bruce, però aquesta em ronda pel cap avui. Espero que us agradi!

Into the fire (Bruce Springsteen)

http://www.youtube.com/watch?v=SkYWhJmiENs&feature=related

Esperant

2009-09-10T12:52:00.001+02:00

Com una flor a punt d'esclatar, com un fruit a punt de brollar,...

esperant les condicions adequades, el moment oportú

esperant

Passi-ho bé i fins l'any que ve

2009-09-05T15:36:00.002+02:00

Hi ha dates que marquen el final de l'estiu, que et recorden que són les últimes de l'època de la calor. De fet, a vegades ja comença a refrescar i les jaquetes i el calçat tapat comencen a ser els protagonistes enlloc de les sandàlies i la roba curta.

Vas parlant amb la gent amb qui t'has anat trobant durant l'estiu ja sigui en festes majors o en aquell concert despenjat del calendari que gairebé semblava en família, t'acomiades de la gent amb qui has estat treballant durant l'estiu (si es tracta d'una feina d'estiu) i els dius que potser l'any que ve us torneu a veure, que el temps ho dirà. Una petita nostàlgia et comença a envair i gaudeixes d'aquestes últimes festes com no ho has fet de les altres perquè saps que passaran 10 mesos ben bons abans que puguis tornar a sentir-te tan lliure.

Marxar del poble i tornar a la gran ciutat on els estudis o la feina t'esperen de nou i preparar-ho tot per a tenir un bon inici de curs...

bé, el ritual de tots els finals d'estiu

Take it easy

2009-09-02T22:43:00.003+02:00

A vegades no entens les coses que diu la gent, tens la sensació que hi ha quelcom que es mou paral·lelament a tot plegat, però no saps veure què és. Tot plegat un llenguatge encriptat que no sé desxifrar i que em porta bastant de cap.

Si alguna cosa es mou... per què no ho sé veure?

simplement... carregar-se de paciència i esperar

Perquè sí

2009-08-26T15:24:00.004+02:00

Poques coses hi ha que em facin sentir pitjor que l'abús de poder, a vegades un poder que s'ha otorgat un mateix i que no és altra cosa que una màscara per a fer el fantasma i creure's superior.

L'abús de poder el podem trobar a diversos nivells i de diferent manera, per exemple, quan un infant li pren la joguina a un altre simplement perquè ell és el "líder" de la classe ja hi trobem un abús de poder. Però n'hi ha de més greus, com les agressions físiques, per exemple, casos de violència de gènere on un dels cònjugues rep brutals pallisses que poden portar gairebé a la mort simplement per no haver estat una persona prou submisa.

Què pot fer la persona de la que s'abusa? Cridar? Plorar? Amagar-se? Denunciar-ho? No sempre és possible fer el més lògic i no sempre és possible la lluita...

crits interiors?

demanar ajuda i que ningú et senti ni et faci cas?

... maleït abús de poder...

pd: després de molts mesos de tenir això abandonat... sembla que torno a entrar en el joc :)

Inspira't, ja

2009-06-17T18:45:00.003+02:00

El temps es tira a sobre,

vols fer coses i no trobes el moment,

vols organitzar-te i la meitat de coses queden sense fer,

vols anar-hi i no hi arribes,

vols dir-ho i no saps com fer-ho,

vols expressar-te i et quedes sense mots,

vols escriure i mai és el moment.

Què carai vols?

Psé

2009-05-13T22:20:00.002+02:00

Dies sense ganes d'escriure, sense cap mena d'inspiració, sense ni tan sols la intenció d'omplir papers de gargots i de paraules sense sentit entre elles. De fet, ara mateix no és que tingui un dels meus millors moments d'inspiració, però la necessitat de deixar anar quatre ratlles ha vençut.
Amb la lectura em passa quelcom similar; hi ha dies en els que em passaria l'estona llegint sense parar, independentment del llibre que em passi per les mans, en canvi, hi ha dies en els que sembla impossible poder llegir més d'un capítol del llibre que tinc a mig llegir. Alguna cosa a veure amb l'estat d'ànim? Amb la situació actual? La primavera que la sangre altera?
Ni la més mínima idea de la resposta, però espero que el buit d'inspiració acabi ben d'hora, perquè dins meu algú clama per poder escriure malgrat no saber quines paraules utilitzar.

pluja i... tro?

2009-04-21T22:22:00.002+02:00

Sembla que els fenòmens meteorològics i jo últimament tenim una atracció ben curiosa, avui me n'ha passat una altra encara més curiosa que la de l'altre dia.

Estava anant a la parada de ferrocarrils Hospital General i queia un bon ram d'aigua, però bé, jo anava sota el meu paraigua gaudint de la pluja, de fet, estava com distreta i la trobava d'allò més relaxant. Quan he arribat a l'estació, he picat el bitllet i just quan he passat les portes aquelles transparents s'ha sentit un so extremadament fort, com un híbrid entre un petard i un tro i m'han ressonat les orelles com no ho havien fet mai; alhora, he vist com un flaix de llum gairebé imperceptible a la zona de les vies, però ha estat tan ràpid que no sé si ha estat una enganyifa òptica o si realment hi era.

Els qui estàvem a l'andana ens hem mirat amb cara de: "què carai era això?" i, almenys jo, m'he quedat més distreta que abans. No ha sigut fins que he arribat a Barcelona de nou i he sortit al carrer que m'he adonat d'un fet ben curiós. Sentia el trànsit i tot el soroll propi del centre de Barcelona, però ho sentia com més allunyat tot, una mica més fluix del normal; quan m'he posat els auriculars per a escoltar una mica de música m'he adonat que també ho sentia més fluix del normal quan el volum estava posat igual que sempre (més aviat fluix, perquè m'agradaria tenir sentit de l'oïda d'aquí a uns anys), però ho sentia més fluix.

A hores d'ara (vespre del mateix dia) ja hi sento pràcticament normal, però m'he endut un bon ensurt!

Si tens pressa, troba una bona excusa

2009-04-16T22:41:00.003+02:00

Avui he tingut una experiència ben curiosa, si més no, no l'havia tinguda mai abans.

Eren gairebé les cinc de la tarda i anava caminant carrer Marina (Barcelona) en direcció al mar amb força pressa i mig preocupada perquè segurament arribaria deu minuts tard a la classe d'idiomes. Quan estava a l'alçada de la Gran Via he sentit un tro d'aquests que et fan aixecar la mirada i donar un cop d'ull al cel; al meu davant estava bastant serè, però si mirava endarrera es veia una nuvolada ben fosca i amenaçadora. A partir d'aquell moment la meva cursa no era contra el rellotge, sinó contra la tempesta que tenia darrera meu. He continuat caminant sense pausa i quan ja estava al pont de Marina he sentit un tro encara més contundent i inconscientment he accelerat el pas, no estava disposada a que la pluja m'atrapés. De sobte, se m'ha escapat un somriure... estava fent una cursa amb els núvols i la tempesta? Si mirava cap a la Meridiana ho veia tot ben negre i això encara m'ha divertit més, avançava a més velocitat i tot plegat s'ha convertit en un joc i fins i tot oblidava que en realitat estava anant a una classe.

A cada tro que sonava, somreia i pensava: "no em guanyaràs pas, no em caurà ni una sola gota d'aigua al damunt"

I així ha estat, de fet, diria que després el cel s'ha destapat i la tempesta no ha arribat, però... jo ja he tingut la meva cursa i ha estat genial.

Competicions contra el cel? No és una cosa que passi a diari.

Silenciar

2009-03-26T12:04:00.002+01:00

El diàleg està en boca de tothom...

... però la garrotada apareix igualment.

Què falta a la nostra societat?

2009-03-19T20:58:00.000+01:00

La veritat és que falten moltes coses i en sobren moltes altres, però després de veure les notícies a diferents canals de comunicació i de llegir les mateixes notícies en diferents diaris tinc molt clar que es necessita urgentment

SENTIT COMÚ

Descobrir

2009-03-10T20:33:00.000+01:00

Ho tens ben a prop i ni tan sols ho saps, ho veus gairebé cada setmana i ni tan sols t'adones del tresor que contemples amb ulls indiferents. Fa poc vaig pujar a La Seu Vella després de molts i molts anys de no fer-ho i... sense paraules, un lloc molt més maco del que m'esperava amb una panoràmica genial malgrat ser un dia mig ennuvolat, un espai on qualsevol aficionat a la fotografia, la pintura o a contemplar s'hi podria passar llargues estones.
Seria interessant començar a valorar tots aquests indrets que tenim ben a prop, encara que no sigui al nostre propi poble, i descobrir-los, donar-los vida i valor.

Propera espina a treure... visitar el monestir de Poblet per dins, perquè per fora ja hi vaig com per casa pràcticament. Sé que si mai passa res a Poblet, em doldrà dins l'ànima; si mai passa res a la Seu Vella, també (i molts d'altres llocs, evidentment, però aquests dos són els que tinc més a flor de pell ara mateix).

Lila

2009-03-02T21:20:00.000+01:00

Ganes de color lila,
pinzells i retalls de roba,
samarretes i bolígrafs,
bosses i flors,
maquillatge i bisuteria,
somnis i pensaments,
intencions i mirades,
objectius i possibilitats.

Tot sota el mantell del color lila.

Gaudir

2009-02-22T23:07:00.000+01:00

Esclatar a riure sense cap mena de sentit, deixar-se anar, no pensar en el que passarà després, saltar i ballar sense por al ridícul i amb una energia d'origen desconegut, somriure inconscientment, conèixer gent, parlar sense vergonya, fer-se fotografies fent el pallasso, ignorar el mal dels músculs adolorits...

deixar-se inundar per l'alegria

Perdre el temps

2009-02-05T23:02:00.000+01:00

És ben curiosa la manera com ens distribuïm el temps: si anem sobrats i sabem que segurament ens sobrarà temps acabem corrent perquè no hem sabut administrar bé aquest excés de temps i, simplement, l'hem perdut; però si anem justos de temps anem corrent amunt i avall amb cara d'estressats i arribem a tot arreu, fins i tot abans d'hora!

Quan tens la sensació que perds la noció del temps i després sents que la recuperes és ben estrany, perquè en el fons creus que has perdut molt de temps encara que probablement has estat fent feina o alguna cosa que requeria els teus cinc sentits.

De fet, l'expressió "perdre el temps" em fa bastanta gràcia perquè m'imagino un individu que va pel carrer i de les butxaques (foradades, per cert) li van caien trossets de temps que no sé com descriure ja que no tenen una forma definida. Quan em ve aquesta imatge al cap tinc ganes d'apretar a córrer i dir-li: perdoni! Està perdent el temps!
Però potser em contesta: i on està el problema? Si no tens temps per a perdre vol dir que te'n falta i, per tant, potser t'has de reorganitzar una mica, no creus?
Així que el deixo caminar feliç pel carrer perdent el seu temps mentre jo, pensant en tot plegat, també n'he anat perdent de les butxaques!

cap de setmana farmacològic

2009-02-01T20:15:00.000+01:00

Com més coneixes les coses... menys gràcia et fan.

en procés de convertir-me en una fugitiva dels medicaments?

de moment cada vegada els evito més

sí o... sí

2009-01-26T23:52:00.000+01:00

una frase tan simple com: "si no t'acceptes a tu mateixa i et tractes amb amor, mai ho aconseguiràs" et fan pensar, et fan intentar veure les coses d'una altra manera, et fan veure que potser estàs equivocat, et fan veure que potser és hora de canviar la teva manera de pensar.

Provar-ho, noves sensacions, estranyes emocions, unes ganes de tirar endavant que no saps d'on surten, seguretat en una mateixa, cert optimisme que abans no hi era, voluntat de lluita i perseverança, paciència i fortalesa per avançar sense por.

Potser no és permanent, però si hi és sovint... ja tenim una batalla guanyada!

2009-01-20T21:03:00.000+01:00

sons vora el timpà i interpretacions difuses,
sentir sense escoltar,
córrer sense avançar,
mirar sense veure,
tocar sense palpar,

insuficient o inútil?

A gust del consumidor

inici

2009-01-14T20:18:00.000+01:00

llums i sorolls al carrer,
camino seguint un rumb inconscient,
com un autòmat em paro davant un semàfor roig,

els peus a terra i el cap als núvols

La Joguina

2009-01-08T13:16:00.000+01:00

La Joguina estava impacient en el seu lloc de la botiga de joguines, aquell era el seu primer dia davant del gran públic i no volia defraudar als seus possibles compradors; estava d'allò més contenta i nerviosa fent tot el possible per semblar agradable i per a tenir aquell punt de peculiaritat que faria que algú decidís emportar-se-la a casa.

Quan es van obrir les portes de la botiga encara estava més nerviosa, però es va mentalitzar ràpid i va esperar pacientment a que aquells ulls encuriosits dels nens i nenes la miressin sense presses; hi va haver una mirada que era especial, era un nen d'aquells que s'anomenen normals i corrents, però es mirava la Joguina amb un interès que la va captivar i al cap d'uns minuts va notar com la treien de l'estanteria i la portaven cap a la caixa. Allí la van embolicar i la van transportar durant una bona estona tot i que no podia veure cap a on anava perquè el paper li ho impedia; estava encara més nerviosa que a la botiga però alhora estava joiosa perquè havia aconseguit captivar a algú.

L'espera a ser desembolicada es va fer eterna però, finalment, va arribar el gran dia i aquells ulls que tant li havien agradat a la botiga la van tornar a mirar; aquesta vegada duien una expressió d'alegria incontenible i ràpid la van lliurar de la caixa i es van posar a jugar amb ella.
Durant molt de temps la Joguina es passava el dia jugant amb aquells ulls tan divertits i se sentia feliç perquè estava portant a terme la seva missió com a joguina, és a dir, alegrar la vida del qui la posseïa; a la nit, després d'haver jugat una bona estona la posaven a la caixa amb d'altres joguines i allí descansava a l'espera d'un nou dia.

Un dia, però, no la van treure de la caixa, ni l'endemà, ni tampoc al dia següent... la Joguina no entenia aquest abandó i es va posar trista, estava frustrada perquè no hi podia fer res ni tampoc podia dur a terme la seva missió... Una Joguina trista ja no pot alegrar a ningú pensava, aviat em treuran d'aquí perquè ja no podré jugar...

Sovint es preguntava: es tornarà a obrir la caixa i tornaré a jugar?

Voltes i més voltes

2008-12-30T00:31:00.000+01:00

Els humans tenim una estranya tendència a planificar tot el que hem de fer, a tenir plans per a tot; si us hi fixeu ens aquests dies quan et trobes un conegut primer li desitges bones festes i li preguntes com li va tot i després li preguntes què farà la nit de cap d'any i després li expliques què faràs tu. Algú es para a pensar en que les forces es poden conjurar contra nosaltres i que la gran planificació se'n vagi en orris en un tancar i obrir d'ulls?

És el que m'ha passat a mi aquests dies i m'ha fet pensar bastant; el dia 28 a migdia havia de marxar cap a Brusel·les per a passar-hi el cap d'any i ara mateix estic a casa meva actualitzant el blog (cosa que vol dir q no he marxat pas). Tot el que havia estat esperant durant un parell de mesos va desaparèixer de la meva agenda quan unes inesperades angines em van atacar el dia de Nadal, de fet, no vaig ni poder acabar el dinar de Nadal a la taula amb els de casa perquè em trobava tan malament que vaig fer cap al sofà estirada.
Des de llavors he tingut l'esperança d'estar sencera el dia 28, però en veure com anaven les coses i la cara del metge quan el dia 27 li vaig dir que l'endemà havia de marxar a Brusel·les vaig decidir quedar-me a casa, cuidant la meva gola i esperant passar un cap d'any el millor possible.

Ens molestem a desafiar la vida planificant el que hem de fer i el que no hem de fer, però si ens ho mirem fredament, a l'hora de la veritat és la vida la qui decideix i no nosaltres.

Vivim com volem o som esclaus de les circumstàncies? Encara ara m'ho pregunto i no obtinc resposta...

Taula i beuret

2008-12-20T12:35:00.000+01:00

Sempre he pensat que les taules amb menjar o beure al damunt ajuden a la reunió de la gent, és ben fàcil posar-te a parlar amb algú si tens al davant una taula amb un parell de gots o unes patates per a picar, de fet és un plaer.

Acabar exàmens, anar a fer un cafè amb la gent de la classe i començar parlant del què farà cadascú durant les vacances per acabar parlant del sistema educatiu i com arreglaríem el món... no té preu.

Arribar a casa, sortir a veure gent a qui no veus gaire sovint i passar una nit parlant de tot i més al voltant d'un beuret sense pressa... no té preu.

Potser aquests dies es dóna valor als regals i a tota la part material de les festes de Nadal, però el que realment m'agrada és la reunió ja que per Nadal, tots ens volem reunir i si no ho podem fer... de ben segur que si busquem trobem algú amb qui passar una petita vetllada i oblidar durant una estona el món en el que vivim.

PEM

2008-12-16T13:14:00.000+01:00

Prova d'Elecció Múltiple segons la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra, és a dir, un examen tipus test en el que potser et jugues la meitat d'una assignatura, o potser si no treus un 5 no et fa mitjana, o potser està mal corregit... bé, en qualsevol cas es tracta d'una eina de tortura psicològica vers l'alumne ja que després de fer un examen d'aquests l'estat mental és bastant lamentament i més quan penses: "Déu meu! I demà exàmens d'assaig sobre el mateix que avui, no puc oblidar res!"

Però he estat pensant i... PEM no té perquè tenir un significat desagradable... en pot tenir de molt diferents:

Peus Entre Mitjons

Premeu El Melic

Petons Entre Mirades

Poble Entre Muntanyes

Pasturar És Millor

Passejant Em Mullo

Parelles Entranyables Mirant-se

I la llista es pot allargar tant com ho permeti la imaginació, tot és qüestió de capgirar el significat d'allò que ens resulta desagradable.

Compte enrera

2008-12-14T21:42:00.001+01:00

A cada minut que passa queda menys temps per a fer els exàmens de final de trimestre, són tres dies intensius (bé, aquesta vegada els més intensius amb diferència seran els dos primers) que et deixen esgotat mentalment, després no serveixes per a res ja que només et queda suficient energia per anar a celebrar que (per fi!) s'ha acabat l'agonia i el patiment, l'angoixa de si seran molt difícils o si hauran tingut pietat de les nostres ànimes.
Quan portes més d'una setmana estudiant i fas balanç sempre penses: "hauria pogut estudiar més... no hauria d'haver mirat aquella pel·lícula o no m'hauria d'haver encantat anant pel carrer quan vaig anar a ballar..." mil coses que ja no pots solucionar i decideixes centrar el cap, fer un parell de respiracions ben profundes i ordenar tota la informació que ha entrat a marxes forçades durant aquests dies. Al final decideixes repassar/rellegir de nou totes les assignatures per tal de reforçar els conceptes que no et quedaven clar o que, simplement, no sabies ni que existien perquè quan ho vas llegir a fons no vas ser capaç de retindre-ho; després fas exàmens dels altres anys i veus com es van repetint preguntes i que cada vegada (si fa no fa) ho vas fent millor encara que t'adones que a casa es contesta amb molt poca pressió ja que la nota aquesta tampoc anirà a parar al teu expedient; però quan estàs a l'aula d'examen envoltada de companys i amics, amb els fulls de les preguntes i el full de respostes al davant, el llapis i el rellotge descomptant el temps... ja és una altra cosa i no t'arrisques, simplement prefereixes que no compti que no pas que descompti (és el que tenen els exàmens tipus test).
Dimarts serà el gran dia, dimarts vindrà un examen tipus test que, en teoria, tot el que sé o no sé de les tres assignatures del trimestre; dimecres vindràn els exàmens d'assaig (preguntes de resposta curta) i llavors el més dur ja estarà fet... Tan sols quedarà l'examen d'ABP el dijous al matí i a les 10:30 hores del mateix dijous...

LLIURES!

estudia que estudiaràs

2008-12-07T20:57:00.000+01:00

Exàmens... cada vegada estan més a prop i cada vegada tinc menys ganes que arribin. Sé que simplement són uns papers amb espais en blanc que he d'omplir amb els coneixements que estic intentant adquirir, però sembla impossible degut a la gran quantitat d'informació que he de retenir a la meva ment. En teoria els exàmens són útils perquè ens diuen si estem qualificats per a passar de curs o no, però tenen un potent efecte estressant.

És ben simple, quan acabes les classes i ja has aconseguit quantitats industrials d'apunts i d'exàmens dels altres anys t'acomiades de la gent de classe amb paraules del tipus: bé, anem a tancar-nos i a estudiar! Que no sigui més dur del compte! Ens veiem per fer els exàmens!
I marxes cap a casa amb la sensació que has de fer moltíssima feina en poc temps, però et ve una espurna d'optimisme i penses: bé, potser me'n sortiré i tot, i aprofites aquest moment per a organitzar-te la setmana d'estudi.

Quan ja ho tens tot ben organitzat t'hi poses i sembla que la cosa va mig bé, però no havies pensat en que potser el teu cervell es rebelaria contra tu i no et permetria retenir la informació a la velocitat que tú voldries i has de fer un sobreesforç repassant de nou aquell tema que trobes tan i tan avorrit i que et fa adormir.

I quan ja comences a sentir que la ment et fa figa... SORPRESA! Tot just has començat i encara et queda el pitjor.

Que no sigui res.

Carril què?

2008-11-28T21:36:00.000+01:00

Avui ha estat un viatge en bus des de la facultat fins al pis ben interessant, m'ha fet pensar més que les dues hores de classe que portava a sobre (patètic, però cert).
Estava arribant a la parada de l'autobús i l'he vist allà aturat, he fet un petit "sprint" i l'he enganxat de miracle; i au, jo tota contenta picant el bitllet i anant a buscar el meu lloc preferit per seure més just després de la segona porta a la punta esquerra de manera que veig tota la resta de carrils dels carrers, et dóna una bona perspectiva del recorregut.
I allà estava: asseguda, amb l'abric i el palestí ben arrapats a mi perquè feia fred, amb els guants a la falda i la motxilla al terra aguantada per les meves cames tot observant el que m'envoltava a mesura que el bus avançava.
Quan estàvem al carrer de la Marina (pujant), bastant abans de creuar-se amb la Meridiana, m'he fixat en què la camioneta del carril consecutiu ha envaït de sobte el carril bici per tal de, segurament, veure l'estat de trànsit. Se m'han quedat els ulls com unes taronges pensant: no pot ser, no has vist això, segur que estaves massa adormida i la mirada t'ha fet una mala jugada; i de sobte, un bus de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) passant pel carril bici com si fos un carril Bus i girant al següent carrer a mà esquerra; llavors he vist que no era una miratge ni res per l'estil. Simplement m'he quedat de pedra en veure que es tractava el carril bici com si es tractés d'una via alternativa per a "listillos" que no volen respectar el trànsit perquè són més xulos que ningú. Ja començava a pensar en les conseqüències que això té per als usuaris de les bicicletes quan, de nou, una nova infracció d'aquest tipus: una moto circulant pel carril bici amb tota la tranquilitat del món i no anava precisament a 20 km/hora.
A partir d'aquí m'he plantejat que ja podem anar dient: sí! Utilitzeu la bicicleta per a moure-us per Barcelona! Feu-vos usuaris del Bicing i aneu pel carril bici! Perquè quan menys us ho espereu vindrà algun vehicle motoritzat i us oferirà un viatge gratuït a les estrelles! Una gran oportunitat a molt bon preu!
I després pobre de tu que vagis amb bicicleta sobre la vorera d'un carrer que faci menys de 5 metres d'amplada, o que lliguis la bicicleta a un fanal/arbre perquè et cau una multa que no la veus ni venir...
Ja ho sabeu, si teniu ganes d'anar en bicicleta per Barcelona... sereu menys respectats que un peató, tindreu menys drets i després d'això us multaran si abans no us embesteix deliberadament un bus TMB

Bon vespre!

I de sobte... estàs curada!

2008-11-27T09:32:00.000+01:00

No saps com ni perquè, però un parell de frases t'han fet reaccionar i et sents eufòrica perquè has superat una prova que no esperaves passar. És l'hora d'anar a dormir i estàs somrient, la respiració s'accelera i només tens ganes de cridar als quatre vents que ho has aconseguit, que has canviat de fase, que s'ha acabat el que semblava una tortura eterna.
Vols posar-te a descansar perquè demà tens feina a fer, però no pots. Les teves mans han anat impulsivament a buscar la llibreta i el bolígraf, necessites deixar constància d'aquest punt de la teva vida.
Encetes el dia 27 de novembre de l'any 2008 amb una nova perspectiva de la vida perquè t'has curat i tens ganes de menjar-te el món amb patates.

Doncs saps què?

BON PROFIT!

temps de dubtes

2008-11-26T00:08:00.000+01:00

i la incertesa em ve a trobar...
i em troba, no li costa pas gaire (la veritat); amb un simple dubte o pensar sobre la vida una mica massa... i apareix de nou, apareix de nou per a fer-me veure que no sé on vaig ni perquè, que no sé què serà de la meva vida, que no sé on estaré demà, que no puc dominar el que passa, que no sé qui em farà costat i qui passarà de mi, que no sé si realment estic al lloc que em toca, que no sé si el que desitjo és real, que no sé si realment no m'estic construint un conte de fades amb un final tràgic, que no sé si estic al lloc i el moment adequats, que no sé si sóc prou atenta, que no sé què molesta als altres de mi, que no sé on anar, que no sé on faré cap...

que no sé res del que m'espera i això em desespera

Just trust

2008-11-19T20:55:00.000+01:00

Confiança, una paraula molt important en la meva vida. No només perquè confio en què demà el Sol sortirà de nou o perquè quan vaig pel carrer confio en què no em passarà res; sinó perquè la confiança em fa descobrir més les persones i m'ajuda a valorar-les més, em fa atansar més al seu interior i viure amb intensitat el que s'anomena amistat. Sense la confiança en les altres persones no seria possible cap mena de relació; si no confies en la teva prella, en els teus amics o en les persones amb qui treballes... alguna cosa no rutlla. Us imagineu haver d'estar justificant-ho absolutament tot i havent de guardar les confidències sempre dins vostre? Jo no podria viure així, necessito confiar en els altres i que els altres confiïn en mi. Vull donar les gràcies a totes aquelles persones amb qui la confiança té un límit molt llunyà ja que em donen bons motius per viure la vida i em fan sentir realitzada. Un petó per a tots/es vosaltres. Mil gràcies :)

Transport, públic?

2008-11-17T15:48:00.000+01:00

Ahir al vespre arribava a Barcelona com la majoria de diumenges del curs, amb poques ganes de començar la setmana i pensant en els bons moments que m'havia brindat el cap de setmana.
La meva sorpresa va arribar quan vaig picar el bitllet per a entrar al metro, la màquina deia: TÍTOL DEFECTUÓS. Ho vaig provar una segona vegada i la màquina em va tornar la mateixa resposta. Sense entendre dres vaig girar cua per anar a comprar una T-10 (7,20 €) i poder agafar el metro per anar cap al pis.

Després d'arribar, saludar els companys de pis, posar els tuppers a la nevera/congelador i desfer la maleta vaig agafar la T-50/30 (29,80 €; 50 viatges en 30 dies consecutius) per mirar quin era el problema. El primer que vaig pensar va ser que havia caducat, però en mirar la data de la primera utilització vaig veure que no podia ser. Després vaig veure el veritable problema: una petita part de la banda mangètica estava feta malbé; no em va fer cap gràcia, però és el que hi ha.

Avui en tornar de classe he provat a veure si passva la T-50/30 ja que encara hi tenia 10 viatges i... sorpresa! Ha passat com si res. A partir d'aquí m'he plantejat que la broma m'ha costat més de 7 €... i sort que és el transport públic! És una vergonya que un bitllet senzill valgui 1,35 € ja que a aquests preus a final de mes l'assumpte és de poca broma si comptem una mitjana de 2 viatges al dia. Evidentment no hi ha descompte als menors de 25 anys, si no formes part de la tercera edat (que trobo perfecte que els hi facin descompte) no hi ha res; ni tan sols les famílies nombroses hi tenen dret. Si a sobre vénen temps de vaques magres,... no vull pensar què passarà quan el dia 1 de gener pugin les tarifes com cada any. Al final resultarà que no ens podrem ni moure amb transport públic per Barcelona ja que si tenim en compte els sous que es cobren, el que cal pagar de lloguer o d'hipoteca i el que es necessita per a menjar i viure... només falta que el transport públic sigui exageradament car per a posar les coses difícils!

Bona setmana!

2008-11-16T21:40:00.000+01:00

Hi ha dies en què la frustració regna i no hi ha res que surti del dret; et passes l'estona preguntant-te quina força s'ha girat contra tu.
I és que no és tot fàcil, 20 anys és quan encetes una nova etapa en la qual (segons diuen) has d'acabar els estudis, trobar feina amb un sou que et permeti viure, independitzar-te, comprar-te un cotxe, mantenir les relacions socials i, si tens sort, compartir la vida amb aquella persona que la fa especial.
Segurament em deixo moltes coses encara, però davant d'aquest panorama m'espanto i em passen les ganes de crèixer, em sento incapaç de dur tot això a terme ja que no depèn només de mi i, per tant, no tinc el control de la situació. I no hi ha res més frustrant que perdre el control de la pròpia vida.

20 anys... on anirè? com hi anirè? per què hi anirè? amb qui hi anirè?

Mil preguntes sense resposta ronden el meu cap

Deixaràs que passi?

2008-11-13T21:47:00.000+01:00

Córrer, córrer, córrer,... sempre tenim presses, sempre volem córrer; cada dia em llevo i començo a córrer per poder agafar el bus, per poder arribar a classe a temps i quan surto de classe continuo corrent. Moltes vegades és sense motiu, simplement perquè la gent del carrer va embalada i jo segueixo la corrent fins que de sobte em paro a mirar un aparador que em crida l'atenció o llegeixo un cartell que sembla interessant o, si més no, curiós. És llavors quan hi ha un canvi de ritme, es trenca la necessitat de córrer i es comença a caminar, a passejar, a observar el que hi ha al voltant i a intentar descobrir noves coses en un camí que ja s'ha tornat rutinari.
És maco disfrutar d'aquests instants en els que es camina sense presses i sense tenir en compte el destí, la ruta està marcada al cap de cadascú i es fa sola, sense pensar si cal girar en un carrer o en un altre; però observar el que passa al nostre voltant no té preu.
Si passem massa ràpid davant de les coses ens les perdrem, si volem que la nostra vida sigui ràpida i fugaç ens la perdrem, si procurem fer les coses depressa per a tenir més temps per perdre ens sortiran malament i segurament no n'estarem tan orgullosos.
Estaria bé fer-nos un propòsit (i jo la primera) de prendre'ns les coses amb més calma, passar a poc a poc davant la vida i gaudir-la en tots els seus moments bons o no tan bons; saber veure quan un moment és dur i ens costa passar-lo per tal que quan arribi el bon temps el sapiguem valorar i gaudir-ne. De què serveix un bon moment si no en tens un de dolent amb el qual comparar-lo? Quan fas el balanç i estàs bé és quan realment pots dir: sóc feliç, em sento molt bé. Ho pots dir perquè has conegut un mal moment i saps apreciar el que és bo.

Deixaràs que la vida passi massa ràpid?

Proposo un brindis

2008-11-12T23:42:00.000+01:00

I una veu m'ha dit...
tinc ganes de llegir-te

i alguna cosa s'ha començat a moure dins el meu cap, els engranatges s'han començat a moure i m'he sorprès a mi mateixa dient: i per què no? Com a molt hi perdré el temps...

Així comença l'aventura, la incertesa, la por de no estar a l'altura, la por de ser inútil, la por d'escriure el que no toca, la por de desdir-me, la por de que m'agradi, la por de publicar, la por d'un aprenent, la por de deixar el projecte a mitges; la por d'escriure públicament.

No obstant és una por que motiva a fer les coses millor, que empeny a superar-se, que potser porta a encetar una nova etapa i a gaudir del que desconec.

Brindo per aquesta nova por!