Avui he tingut una experiència ben curiosa, si més no, no l'havia tinguda mai abans.
Eren gairebé les cinc de la tarda i anava caminant carrer Marina (Barcelona) en direcció al mar amb força pressa i mig preocupada perquè segurament arribaria deu minuts tard a la classe d'idiomes. Quan estava a l'alçada de la Gran Via he sentit un tro d'aquests que et fan aixecar la mirada i donar un cop d'ull al cel; al meu davant estava bastant serè, però si mirava endarrera es veia una nuvolada ben fosca i amenaçadora. A partir d'aquell moment la meva cursa no era contra el rellotge, sinó contra la tempesta que tenia darrera meu. He continuat caminant sense pausa i quan ja estava al pont de Marina he sentit un tro encara més contundent i inconscientment he accelerat el pas, no estava disposada a que la pluja m'atrapés. De sobte, se m'ha escapat un somriure... estava fent una cursa amb els núvols i la tempesta? Si mirava cap a la Meridiana ho veia tot ben negre i això encara m'ha divertit més, avançava a més velocitat i tot plegat s'ha convertit en un joc i fins i tot oblidava que en realitat estava anant a una classe.
A cada tro que sonava, somreia i pensava: "no em guanyaràs pas, no em caurà ni una sola gota d'aigua al damunt"
I així ha estat, de fet, diria que després el cel s'ha destapat i la tempesta no ha arribat, però... jo ja he tingut la meva cursa i ha estat genial.
Competicions contra el cel? No és una cosa que passi a diari.
Eren gairebé les cinc de la tarda i anava caminant carrer Marina (Barcelona) en direcció al mar amb força pressa i mig preocupada perquè segurament arribaria deu minuts tard a la classe d'idiomes. Quan estava a l'alçada de la Gran Via he sentit un tro d'aquests que et fan aixecar la mirada i donar un cop d'ull al cel; al meu davant estava bastant serè, però si mirava endarrera es veia una nuvolada ben fosca i amenaçadora. A partir d'aquell moment la meva cursa no era contra el rellotge, sinó contra la tempesta que tenia darrera meu. He continuat caminant sense pausa i quan ja estava al pont de Marina he sentit un tro encara més contundent i inconscientment he accelerat el pas, no estava disposada a que la pluja m'atrapés. De sobte, se m'ha escapat un somriure... estava fent una cursa amb els núvols i la tempesta? Si mirava cap a la Meridiana ho veia tot ben negre i això encara m'ha divertit més, avançava a més velocitat i tot plegat s'ha convertit en un joc i fins i tot oblidava que en realitat estava anant a una classe.
A cada tro que sonava, somreia i pensava: "no em guanyaràs pas, no em caurà ni una sola gota d'aigua al damunt"
I així ha estat, de fet, diria que després el cel s'ha destapat i la tempesta no ha arribat, però... jo ja he tingut la meva cursa i ha estat genial.
Competicions contra el cel? No és una cosa que passi a diari.
5 comentaris:
En altres punts de Barcelona la tempesta ha caigut amb molta força, no te n'haguessis pogut escapar. Per sort, estava a cobert, però els núvols negres eren espectaculars. Has guanyat aquesta batalla, però no et confiïs, que sembla que la guerra continua.
I tant, com diu el XeXu, uns núvols espectaculars. En alguns llocs, al matí, ha arribat a pedregar (només uns instants, però!)
jiji cursa contra el cel? de vegades fins i tot aquestes petites coses fan feliç :P ahir e va fer treure un somriure de felicitat saps què? l'arc iris...:P sembla increible, però el vaig veure de punta a punta i em va fer estar tranquila, bé, com si de sobte no passés res mes, com una nena petita que disfruta mirant aquestes coses, és ben senzilla la felicitat no?jiji muaaaaaaaaaaaa reineeeetaaaa :D
(ja ens ficarem al dia ja :))
És un bon problema de física... llàstima no poder mesurar distàncies, temps o velocitats.
Doncs no, no és pas habitual. Però m'alegre que haja tingut un final feliç.
Publica un comentari