La Joguina estava impacient en el seu lloc de la botiga de joguines, aquell era el seu primer dia davant del gran públic i no volia defraudar als seus possibles compradors; estava d'allò més contenta i nerviosa fent tot el possible per semblar agradable i per a tenir aquell punt de peculiaritat que faria que algú decidís emportar-se-la a casa.
Quan es van obrir les portes de la botiga encara estava més nerviosa, però es va mentalitzar ràpid i va esperar pacientment a que aquells ulls encuriosits dels nens i nenes la miressin sense presses; hi va haver una mirada que era especial, era un nen d'aquells que s'anomenen normals i corrents, però es mirava la Joguina amb un interès que la va captivar i al cap d'uns minuts va notar com la treien de l'estanteria i la portaven cap a la caixa. Allí la van embolicar i la van transportar durant una bona estona tot i que no podia veure cap a on anava perquè el paper li ho impedia; estava encara més nerviosa que a la botiga però alhora estava joiosa perquè havia aconseguit captivar a algú.
L'espera a ser desembolicada es va fer eterna però, finalment, va arribar el gran dia i aquells ulls que tant li havien agradat a la botiga la van tornar a mirar; aquesta vegada duien una expressió d'alegria incontenible i ràpid la van lliurar de la caixa i es van posar a jugar amb ella.
Durant molt de temps la Joguina es passava el dia jugant amb aquells ulls tan divertits i se sentia feliç perquè estava portant a terme la seva missió com a joguina, és a dir, alegrar la vida del qui la posseïa; a la nit, després d'haver jugat una bona estona la posaven a la caixa amb d'altres joguines i allí descansava a l'espera d'un nou dia.
Un dia, però, no la van treure de la caixa, ni l'endemà, ni tampoc al dia següent... la Joguina no entenia aquest abandó i es va posar trista, estava frustrada perquè no hi podia fer res ni tampoc podia dur a terme la seva missió... Una Joguina trista ja no pot alegrar a ningú pensava, aviat em treuran d'aquí perquè ja no podré jugar...
Sovint es preguntava: es tornarà a obrir la caixa i tornaré a jugar?
Quan es van obrir les portes de la botiga encara estava més nerviosa, però es va mentalitzar ràpid i va esperar pacientment a que aquells ulls encuriosits dels nens i nenes la miressin sense presses; hi va haver una mirada que era especial, era un nen d'aquells que s'anomenen normals i corrents, però es mirava la Joguina amb un interès que la va captivar i al cap d'uns minuts va notar com la treien de l'estanteria i la portaven cap a la caixa. Allí la van embolicar i la van transportar durant una bona estona tot i que no podia veure cap a on anava perquè el paper li ho impedia; estava encara més nerviosa que a la botiga però alhora estava joiosa perquè havia aconseguit captivar a algú.
L'espera a ser desembolicada es va fer eterna però, finalment, va arribar el gran dia i aquells ulls que tant li havien agradat a la botiga la van tornar a mirar; aquesta vegada duien una expressió d'alegria incontenible i ràpid la van lliurar de la caixa i es van posar a jugar amb ella.
Durant molt de temps la Joguina es passava el dia jugant amb aquells ulls tan divertits i se sentia feliç perquè estava portant a terme la seva missió com a joguina, és a dir, alegrar la vida del qui la posseïa; a la nit, després d'haver jugat una bona estona la posaven a la caixa amb d'altres joguines i allí descansava a l'espera d'un nou dia.
Un dia, però, no la van treure de la caixa, ni l'endemà, ni tampoc al dia següent... la Joguina no entenia aquest abandó i es va posar trista, estava frustrada perquè no hi podia fer res ni tampoc podia dur a terme la seva missió... Una Joguina trista ja no pot alegrar a ningú pensava, aviat em treuran d'aquí perquè ja no podré jugar...
Sovint es preguntava: es tornarà a obrir la caixa i tornaré a jugar?
4 comentaris:
M'ha agradat.Una bona història!
encara s'hauria de sentir orgullosa de que juguessin amb ella més d'un dia, cosa que fan molts nens ultimament...
una forta abraçada nurieta!
Em recorda la cançó de Puff, el drac màgic. Quan era petit plorava amb aquesta cançó...
Segurament no. Però, qui sap...
Per sort, va sentir-se realitzada en algun moment.
Bon any!
Publica un comentari